Piadina, un mos d'Itàlia.

Pels que no ho sapigueu, la meva cunyada és italiana, la qual cosa fa que tingui la sort de poder acostar-me a la gastronomia italiana sense gastar-me una fortuna en restaurant i botigues especialitzades i sense moure'm de casa. Sobretot quan els seus pares vénen de visita i em porten pasta, salses, formatges i cosetes.

Fa un parell de dies vaig anar a passar el dia amb ella i el meu nebot i, al migdia, vam arribar tard a casa.
Com que el nen havia de dinar, i no teníem molt de temps, em va ensenyar ha preparar piadina, un plat molt rapit i fàcil de fer.

La piadina és un pa pla típic de les províncies de l'Emília-Romanya, també es coneix com a Piadina Romagnola.
Generalment és farceix de prosciutto cotto (pernil dolç) i squacquerona, un formatge italià difícil de trobar per aquí, però es pot substituir per algun altre formatge, tomàquet i enciam.
Tot i que també es pot farcir d'altres maneres com amb salsitxes, ceba, embotits variats, rúcula, enciams i altres verdures. O inclús de fer-n'he de dolces! Amb melmelades, xocolates, etc.
Podríem dir que es pot farcir del mateix que una crêpe.

Bé doncs, anem a la recepta.

Us podria donar la recepta de com fer el pa de la piadina però, siguem sincers, cap de vosaltres ho farà.
En canvi crec, que si us dono una solució rapida, respecte al pa, ho fareu més fàcilment i inclús us pot treure d'algun apuro, com va fer la meva cunyada.
A més a més, és un plat de 3 "B": "Bueno, bonito y barato".

Necessiteu, per una piadina:

• 1 Tortita (de les de fajitas/durums)
• Dues o tres llesques de pernil dolç
• Un parell de tranxetes
• Uns fulles d'enciam net 
• 3-4 rodanxes de tomàquet 

Poseu una paella al foc, poseu la tortita i al centre i poseu el formatge. 

Quan es comenci a fondre i a torrar la tortitia col·loqueu el pernil dolç, l'enciam i el tomàquet i doblegueu-lo. Ho talleu per la meitat i A MENJAR!

Ho podeu acompanyar amb una mica de maionesa o alguna salsa si voleu.

Espero que us agradi,

SALUT!

El pastís de maduixes del Cèntric

Crec, que no serè l'única que en passar per davant de l'aparador del Bar Cèntric de Calella (sí, aquell bar que fa cantonada al carrer Església, amb aquells els grans pastissos i copes de maduixa i nata que fan caure la baba), sempre m'he dit, i he dit a qui tingues al meu costat en aquell moment, que no em podia morir sense tastar un tall d'aquell pastís. 

I ara, per fi, després de molts anys, he tingut els collons de fer-ho. 

Perquè si una cosa he de reconèixer, és que mai m'he acabat de refiar d'aquells pastissos.

Quan passava per davant sempre em cridaven molt l'atenció, però la sensació de què serien molt pesants i empalagossos, amb accés de sucre i la nata massa compacta (per aguantar el pes de les maduixes), a més de resseca per la nevera, i amb aquella fina capa de pa de pessic... Resumint, no em donava molta confiança.
Suposo que per això he allargat tant el fet de provar-la. 

Però aquesta setmana, una mica pressionada pel meu acompanyant (ja fart de sentir-me dir que el volia provar abans de morir-me), m'ha convidat a un cafè i un tros de pastís. 

I, senyors i senyores, que equivocada estava...

Crec que és un dels pastissos més equilibrats que he provat mai. 

La fina capa de pa de pessic era molt esponjosa, igual que la nata, esponjosa i gens resseca, amb el punt just de sucre. I les maduixes? Gens malament. La gelatina amb què s'aguanten és, o això em va semblar a mi, molt natural i sense extractes de maduixes ni colorants. Tenia aquell guestet tant bo de quan has deixat els maduixes amb sucre a la nevera i han deixat anar aquell suquet tant gustos.
No se'ns va fer gens empalagós, ni vam tenir la sensació de quedar-nos tips amb dues cullerades. És més, crec que si ho arribem a saber, no l'haguéssim compartit.

Així que, si sou de Calella i rodalies, i us ha passat el mateix que a mi al passar per davant del Cèntric, us animo a què, per fi, us assenteu a la seva terrassa, us demaneu un tros de pastís de maduixes amb nata, i disfruteu de la tarda veient passar els guiris.

Salut!